Cada cop més s’està lluitant per inculcar en la societat la necessitat de mantenir un estil de vida saludable, és per això que cada cop és més comú que, en les activitats extraescolars dels nens, s’incloguin els esports.
La pràctica de l’esport comporta beneficis a nivell físic, com l’enfortiment dels ossos i músculs, la millora del rendiment cardíac i el control del pes, però també a nivell psicològic. Tot i que aquests últims potser no són tan coneguts, quan fem exercici físic, s’alliberen al nostre organisme endorfines, unes hormones que ens ajuden a sentir-nos més bé; també es redueix la sensació d’estrès, augmenta la sensació d’optimisme i eufòria, disminueix la sensació de fatiga, per al que ens percebem amb més energia, més capacitat per a treballar i descansem millor; i per últim ens ajuda a l’autoregulació, de manera que ens ajuda a reduir la intensitat d’emocions com la ira, l’agressivitat, l’ansietat i la depressió. A més a més, un dels beneficis més recents que s’han descobert és que mentre es practica esport s’allibera una proteïna en diferents parts del cervell que estan relacionades amb l’aprenentatge, l’atenció i la memòria. Les últimes investigacions mostren que si s’estudia i es fa esport, el que s’ha estudiat es queda millor gravat. Això demostra que, incloure l’activitat física en la rutina dels infants és quelcom molt beneficiós per al seu desenvolupament.
A l’hora d’apuntar un nen o nena a un esport, volem que, a part de tots els beneficis esmentats abans, aquest li aporti certs valors: respecte, tolerància a l’error, responsabilitat, donar valor al rendiment i no al resultat, companyonia, compromís, pertinença… No els apuntem a una activitat que fomenti la violència, física i verbal, la humiliació, la pressió. El problema és que, cada cop més, els esports de base o infantils estan perdent aquest caire més educatiu, per tornar-se ambients competitius i irrespectuosos. Ja no és estrany anar a veure un partit de nens de 10 anys, i veure com hi ha insults, crits i comentaris destinats a humiliar o ferir tant als altres jugadors, com a l’àrbitre o inclús a l’entrenador. Però el problema més greu és que aquests provenen de la grada, provenen dels pares.
És molt important, com a pares, aprendre a gestionar la competitivitat per tal de transmetre un missatge sa cap als nostres fills. La competitivitat ha de ser cap a un mateix, centrar-se en el rendiment durant els entrenaments i el partit, i no tant en el resultat. El focus no ha d’estar en si ha guanyat o fet molts punts, sinó centrar-se en el fet que han fet millor aquesta vegada, quines coses han après, què han vist millor en els seus companys d’equip, o si han vist alguna cosa en l’altre equip o jugadors que els hi hagi agradat. D’aquesta manera estem ajudant als nostres fills a trobar sempre coses positives en tot el que facin, i no frustrar-se si no guanyen i així evitar el sentiment de “jo no sóc capaç”.
Quan, com a pares, com a models, insultem des de la grada, li estem donant el missatge als nostres fills que això és el que han de fer quan alguna cosa no els hi agradi. Quan, com a pares i mares, callem quan veiem altres persones que insulten i criden i no fem res per aturar-ho, els hi estem dient als nostres fills que aquella conducta és acceptable. No podem dir “això ho faig jo perquè sóc el teu pare/mare, però tu no ho facis”, perquè el cervell dels nens no funciona tant amb el que diem, sinó amb el que fem. Ells són el nostre reflex, sobretot en edats primerenques.
Però ja no és tan sols el model que els hi estem dient que imitin, són els sentiments que, sense ser-ne conscients, els hi estem provocant. La vergonya del fet que tots els companys vegin com els meus pares o mares criden i perden els nervis; la pressió d’haver-ho de fer bé perquè el meu pare o mare no s’enfadin si no faig gol, si el meu equip no guanya; la humiliació quan un àrbitre ha d’expulsar el meu pare o mare de la grada per mal comportament… Tot això pot acabar generant un sentiment negatiu que acabi provocant l’abandonament de l’esport. Haurem convertit una pràctica social i positiva en un moment de tensió que el nostre fill o filla preferirà evitar.
Així doncs, per ajudar al fet que aquells dies de partit, competició o exhibició dels nostres fills o filles siguin el més positiu possible, hem de canviar el xip. Fomentem aprenentatges positius, centrem-nos en els valors que volem que aprenguin, i veurem com els nostres fills i filles creixen sent persones respectuoses, responsables, resolutives i optimistes.
Cris Sans-Psicòloga